Coromines (DECat s.v. llossar, esp. V 280b12-28, sobre Lluçars) va proposar un ètim indoeuropeu *LAUCIDARE, d'origen probablement cèltic, que explicaria les formes dialectals del català llaussar (amb les variants llaussiar i llaussear) 'passar per la fornal el tall d'una eina agrícola per agusar-lo', però no explica igual de bé el rossellonès llussar o fer llussets 'fer llampecs o llampegar'. Tot i que Coromines (allà mateix i a OnCat, s.v. Llosses-Lluçars, esp. V 102b8-9, encara que aquesta entrada la va redactar Joan Ferrer i Costa) diu que la forma antiga devia ser amb o, es basa en la documentació que aporta, on ofereix Lucares com a primera menció (any 1044), però la segona ja presenta la forma Locars (any 1067), la 3a és Lozares (1077) i la 4a Luzares (1083); la resta són les següents: Luzars (1098-1114), Lozas (1237), Luzats (1279), Luças (1280). Justifica les formes amb Luc-/Luz- com a ultracorreccions influïdes pels nombrosos noms de lloc derivats de Lucius (com Lluçanès). Tot i que podríem admetre al seu favor que la primera menció ens ha arribat a través d'una transcripció del segle XVIII, obra a més a més d'un potser massa bon coneixedor de la zona com fou Manuel Abad Lasierra, que era d'Estadilla (que també va pertànyer a la Ribagorça, tot i que després ha passat al Somontano de Barbastre) i a més havia estat prior de Santa Maria de Meià (on segur que va conèixer l'homònim Lluçars de la Noguera), hem d'afegir que, de les cinc mencions que hem trobat entre la 1a (1044) i la 2a (1067) que dona l'OnCat, les quatre més antiges presenten una u i no una o: Luzares (1045; en còpia de finals del XII), Luzares  (1049; còpia de finals del XII), Luçares (1050 o 1055; original o còpia molt propera a l'original), Luzares (1055; còpia de mitjans del segle XIII) i Lozares (1062; còpia del XIII). Per tant, podem defensar que la forma antiga seria amb u, no amb o (per més que les mencions més antigues del Lluçars de Vilanova de Meià -molt posteriors a les ribagorçanes- portin una o: Loçars [1276 i 1280], Locars [1295-96], però Luças [1359]; OnCat, V 102a24-30). Així les coses, preferim descartar un ètim cèltic reconstruït per quedar-nos amb l'ètim llatí, que admetria un ús substantivat amb el valor de 'ferreries' que va proposar Coromines.