El nom tradicional barranc de Torrent o de Xiva, referit al curs d’aigua que naix a la Foia de Bunyol i desemboca a l'Albufera de València, està sent substituït per rambla de Poio, que era, en principi, un localisme de la zona de Riba-roja de Túria on estava la venta o hostal de Poio. Per tant, rambla de Poio és el nom del barranc de Torrent quan passa per esta zona del Camp de Túria. L'actual masia de Sant Antoni de Poio (situada en la mateixa zona i considerada una de les edificacions valencianes més gran d'este tipus) formava part d'una explotació molt important del segle XVIII, amb moltes terres al voltant, cases per als treballadors, capella, campanar, etc. La persona que va alçar la masia era Vicente Pueyo y Ríos. Així es constata en el gravat que encara es pot llegir en la campaneta de coure de la torre de la teulada, que s'utilitzava per a cridar els empleats: "Soy de D. Vicente Pueyo. Año de 1735", segons consta en Alquerías, masías y heredades valencianas (2000), de Francisco Pérez de los Cobos Gironés. El senyor Vicente Pueyo, fill d'un comerciant aragonés, va fer carrera en terres valencianes. A banda d'encarregar-se de la recaptació de la renda de les salines de València i del tabac de València i Aragó, Vicente Pueyo va explotar les tres ventes que estaven vora el camí Reial de Madrid: la de Poio, la de Xiva i la de Miralcamp. En la tesi doctoral d'Encarna Garcia Monerris Absolutismo y poder local. La reorganización de la oligarquía urbana en el Ayuntamiento de Valencia (1707-1800) s'explica com el seu fill, Vicente Pueyo y Neiró, arribà a ser regidor de l'Ajuntament de València. Per tant, estem davant d'una família aragonesa que va fer fortuna a València. Per això, pensem que, molt probablement, en el topònim rambla de Poio, Poio és un antropònim, que ve de la modificació del cognom de la persona propietària dels espais citats. La no existència d’article després de la preposició, com es demostra en la documentació i en les enquestes fetes a la gent de la zona, actua també a favor de la teoria segons la qual Poio és un antropònim, ja que un nom comú demanaria la presència de determinant. En este sentit, compartim, amb Emili Casanova, la hipòtesi segons la qual Poyo/Poio és l'adaptació del cognom aragonés Pueyo a una forma sense el diftong, que sonara més valenciana. El catedràtic valencià en "Etimología de quince topónimos valencianos actuales con raíz medieval" (2025) explica que estes adaptacions són normals: "es como desde siempre han hecho los valencianos con el aragonés, como Cuenca>Conca, Maluenda>Malonda". A partir del cognom Pueyo es constituïx Poio/Poyo, que s'incorpora al nom de les propietats de la zona; posteriorment, el barranc quan passa per esta zona de Riba-roja agafa el mateix nom. PŎDIU (poyo en castellà, puig en valencià) seria en este cas l'ètim remot, ja que constituiria l'element que originaria el nom original. Respecte de la dualitat Poyo/Poio, cal remarcar que la primera forma és la del topònim quan passa per la zona interior valenciana castellanoparlant, mentre que Poio és la que correspon a la zona de l'Horta Sud.

S'ha de deixar també molt clar que en la nombrosa documentació consultada sobre l'hostal o el barranc apareix sempre l'estructura genèric + preposició + nom, i només en algun cas raríssim genèric + preposició + article + nom, la qual cosa apunta també cap a la conclusió que Poio no és un nom comú, que exigiria l'existència de determinant, sinó que es tracta, tal com s'ha explicat d'un antropònim. En este sentit, considerem el nom *barranc del Poio, *barranco del Poyo o *barranco del Pollo són deturpacions del topònim original.

D'altra banda, cal aclarir també que la masia i rajolar del Poll (sempre amb article), situats molt a prop (com es pot comprovar en el Visor del Nomenclàtor Toponímic Valencià), res tenen a veure amb l’explotació esmentada del segle XVIII (encara que és veritat que els noms són molt pareguts fonèticament), ja que estes últimes construccions pertanyien a una família diferent, que de malnom eren els Polls (Els malnoms d'Aldaia d'Eloïna Fernández), i que procedien d'Aldaia com encara es pot comprovar, anant a este poble de l'Horta i preguntant a les persones majors pel metge Don Gabriel, casat amb Donya Guillermina. Esta família va comprar un terreny a Riba-roja i va construir la caseta que ara es coneix com a masia del Poll.

Joan Coromines, dins de l'entrada Poll (OnCat VI 249a23) parla de la masia del Poll, és a dir, d'esta segona construcció, molt més modesta que l'anterior, i la relaciona amb el nom comú de l'arbre (del pollancre), però no coneix el malnom de la família que la va construir. Per altra part, si com s'ha dit, Poyo/Poio fora una castellanització de Poll, s'hauria castellanitzat tot, i no s'hauria mantingut la diferència tan clara, tant de nom com de localització, entre Poio i Poll per als habitants actuals de Riba-roja de Túria. Això ha quedat demostrat en les recents enquestes orals (18/03/2025) que vam realitzar Víctor Ferrer i jo mateixa a antics habitants de la zona de la REVA, que visqueren i treballaren en esta part del terme de Riba-roja de Túria fins als anys 80 del segle passat. Per a ells, la diferència entre de Poio i del Poll és clara; per tant, hem de suposar orígens diferents. Encara que en els dos casos el nucli de la motivació del topònim és un antropònim, el primer procedeix de la valencianització del cognom aragonés Pueyo, mentre que en el segon l'origen ve marcat pel malnom aldaier de la família propietària, els Polls.