En català no són habituals els hidrònims provinents de flumen: com a nom comú, flom / flum, no s'ha conservat, malgrat que la documentació medieval (flum d'Ebre (1272), flom de Lobregat (s. XIII), flum de Noguera (1519), etc.) demostra que era viu per designar els cursos d'aigua més importants (en aquesta funció va ser substituït per riu, que inicialment tenia un altre valor, el que seria l'actual riera); i com a nom propi, toponimitzat, solament ha generat (o s'ha conservat) el nom Flamisell (d'aquest riu) i el nom Flamisella, que correspon a la denominació d'un riu, un estany, un estanyol i una muntanya del municipi de Lladorre (Pallars Sobirà).

Molts dels rius més importants per cabal i recorregut tenen noms preromans (l'Ebre documentat Hiberus flumen; el Segre doc. Sicoris flumen; el Ter doc. Ticer flumen, etc.), mentre que molts dels cursos fluvials que es podrien considerar secundaris presenten una denominació d'origen llatí o romànic, com el Flamisell, el Cardener (Cardasinarium s. X 'camp de cards'), el Congost (Congustum s. XII 'pas estret') o la Tordera (rivo Tordaria s. X, derivat de tord, nom d'ocell).

Com indiquen Joan Coromines i Xavier Terrado [X. T.] (OnCat, IV 226b17-227b41), Flamisell correspon a un nom format a partir de l'acusatiu neutre flumen i, per tant, d'un forma llatina inicial flumencellu (en masculí en el cas del Flamisell i en femení, flumencella, en el cas dels topònims de Lladorre, Flamisella), i no prové d'una forma *flumicellu malgrat l'absència de la n en la forma catalana. En l'evolució romànica, la N s'acaba perdent davant de la sibilant, NS > [z], com en pensare > pesar, defensa > devesa, tonsa > tosa (Batlle, Martí, Moran, Rabella 2016: 133). 

El canvi Flo- > Fla- és també habitual per diferenciació de les velars quan la o està en contacte amb l, de la mateixa manera que clotell > clatell (DECat, II, 741b32).

La documentació antiga, amnem Flumicello (973; Bolòs i Hurtado, 2012: 41 i 145), reflecteix com al final del segle X el descriptiu emprat en el llatí medieval era el provinent d'amne, de manera que el derivat de flumen, Flumincello, ja no es devia relacionar amb el seu valor hidrogràfic originari, 'riu  petit', sinó que es devia interpretar solament com a nom propi.

El sufix -cellu no és habitual en la toponímia catalana, però sí que és present en noms que ja l'incorporen en llatí, ja que no és un sufix actiu per formar diminutius en català: ocell < aucellu, jovencell < iuvencellu, poncella < pulicella, etc. (Moll, 2006: 249).

Topònims romànics paral·lels: Río Flumencillo (Burgos); Fiumicello (nom d'una comuna a Údine i d'un riu, que neix a San Marino i passa per l'Emília-Romanya). Hi ha algun altre topònim hispànic format a partir de flumen, com el Río Flumen (Osca), present al nom de les poblacions de Bellestar del Flumen, San Juan del Flumen i San Lorenzo del Flumen. I algun altre diminutiu romànic a partir de flumen, com Flumet a Savoia (doc. nantum Flumeto (1290) Nègre 1991, II, 1.079).