Segons Joan Coromines, la Geltrú prové d'un nom femení d'origen germànic. En la seva primera aproximació el 1937, i després el 1966, proposava com a ètim la forma *WISALTRUD. Posteriorment, en la revisió que fa a l'OnCat (IV, 343a47) sembla decantar-se per la forma GISALTRUD. En tot cas, el nom estaria compost d'un radical GISAL- (o WISAL-) + la terminació femenina -TRUD. 

Els radicals d'origen germànic que comencen per WI- donen en català Gui- (com en WILIELMUS > Guillem), fet que induïa a pensar a Coromines en la forma *WISALTRUD com a ètim del nostre topònim, amb una palatalització tardana del radical. Hauria tingut la següent evolució: *WISALTRUD > Guialtrud > Gialtrú > Geltrú. Ara bé, tenint present que en català el radical GISAL- és molt més productiu que WISAL-, sembla que es podria interpretar la variació ortogràfica de les formes antigues com una simple variació formal que també es dona en altres noms d'origen germànic, on la grafia inicial amb Gi- passa a Gui- per la influència de formes on aquest segment és etimològic. I llavors l'evolució hauria estat GISALTRUD > Gialtrú > Geltrú.

Curiosament, ni en els corpus d'antropònims RAC ni en GermPNKat veiem cap forma similar a *WISALTRUD o GISALTRUD. Sí que hi veiem recollit el també prenom femení d'origen germànic Segetrude (RAC p. 483), documentat a Osona al segle X, que és l'origen del topònim Vila-setrú.

En tot cas en algun moment es va fer una segmentació del tipus se Geltrud en què la primera síl·laba es confongué amb l'article sa (posteriorment la).