Timbor degué ser un nom noble força corrent a l'Edat Mitjana a la Segarra i comarques properes, a jutjar pels exemples que aporta Coromines (OnCat, VII, 274a23): Timbors, filla d’Arnau d’Anglesola (1188 i 1173); Timbors, a Gebut (1195); Timbors (1257), etc. «Al castell de Timor el nom li vingué sens dubte d’una carlana que es deia Timbor, com aquestes dames». Com a antropònim femení, la forma mantingué el grup consonàntic /mb/; mentre que com a topònim es produí l'assimilació normal del grup /mb/ > /mm/ > /m/. La /r/ final s'emmudí, fet que va provocar la confluència fonètica amb el mot timó 'farigola' (del llatí THYMUM), que es troba com a topònim a Catalunya.