A partir de l'antropònim femení grecollatí STEPHANIA, ben documentat a l'edat mitjana, fins i tot a Estopanyà, con Coromines (OnCat, s.v. Estopanyà) documenta una senyora feudal anomenada Stepania (amb pas la fricativa ph a l'oclusiva sorda p, que es troba en altres casos com al valencià pantasma per fantasma < PHANTASMA, estuf per estup 'xàfec' o piuló per fibló; FonHistCat, 360) al 1237, i proposa que potser va ser una rebesàvia seua qui va originar el topònim explicant el pas de Step- a Stop- com a "labialització de la pretònica interna" (cf. ensopegar < encepegar, romandre < remandre, rublir < reblir, deixuplina  < deixeplina, etc., que aporta Coromines). Fins i tot planteja que potser va passar de la 1a declinació a la 3a com a imparisíl·lab al segle XI, declinant-se aleshores com a Stephanianis, -is. A partir d'aquest Stephaniane hauríem obtingut la forma apocopada Stepanian (amb pas de ph a p) amb ulterior pèrdua de la -n final: Stepanià (Stopanià amb la labialització de la e en o).

Com que les primeres mencions del topònim (del segle XI) no donen testimoni de la fase anterior a les pressumptes evolucions fonètiques que planteja Coromines (no trobem ni ph [cosa que no és estranya perquè aquest canvi el trobem fins i tot en llatí vulgar] ni l'e prèvia a l'o), i la menció més antiga presenta el topònim escrit com a esto pannano (escrit separat al manuscrit), proposem una altra via etimològica on Esto tant podria ser el basc esto 'valla, tancat' (cf. Esterri < esto-erri 'lloc del tancat' segons l'OnCat, s.v. Esterri) o bé un formant antroponímic preromà, segurament ibèric (OnomPersonal, i IberiansRomans, 141; cf. Estopeles [al bronze d'Ascoli i a CIL VI 37045], Esti-teri [Miranda de Ebro], Estius [Lusitània i Aquitània], Esto [Lugdunense] o el celtibèric Isto-latius) seguit d'un antropònim llatí com Panno (Germània inferior: CIL XIII 7799) relacionat amb altres com Pannicus (Xàtiva; CIL II 3612; OnomCat, 176, també a Marcial, 2, 36: vocatiu Pannyche), el diminutiu Panniculus (Marcial 2, 72), Pannosus (KajantoCognomina, 204, 287 i 345), i fins i tot amb la Pannonia (d'on l'antropònim Pannonius), província romana entre el Danubi i la Nòrica. Ja sigui a partir de l'apel·latiu basc esto 'valla, tancat' seguit d'un antropònim llatí derivat Pannanum, o bé com a antropònim format per dos elements (Esto- + Pannu, amb sufix -anu per conferir-li valor adjectival a partir de construccions com castrum Estopannanum, tindríem en tot cas un origen antroponímic, fins i tot si plantegéssim partir del demostratiu esto (<ISTUD) seguit d'un antropònim per identificar el propietari, com a l'expressió Ço (<IPSUM) de + antropònim, que tan sovint trobem a la toponímia menor per identificar una finca o lloc tot associant-los als seu propietari, però no és normal aquesta construcció amb un demostratiu sinó sempre amb un article determinat, encara que sigui "salat" com ço.