Segons Coromines (OnCat VII, 454b) és clar que és un nom aràbic format amb iben ‘fill de’ i l’antropònim Sällûm, creat amb l’arrel slm ‘salvar, preservar’, present en altres noms, com Sâlim, Salim, Salman, Sallam, Suleima, Sulaima. Pronunciat això Ben-Sel·lum, esdevingué Vincelló(n), amb metàtesi posterior de vocals. Aquest seria igualment l’origen del cognat lleidatà Vensilló –segons indica també Turull (2007: fitxa 2149)–, una petita població agregada al municipi dels Alamús, ubicat al Pla d’Urgell, del qual s’atesten formes com les següents: 1161 Avinselo/Avinselon; 1161 Avinsello; 1168 Avinsellon; 1170 Avinaçalon; 1178 Avinsellon/Avinselo; 1212 Avinsello; 1223 Avinselon Urgellensi/Avinsellon de Urgello; 1279 Vincello de Urgello; 1280 Vincenlo Urgelli; 1358 Vinçello (Turull, 2007: fitxa 2149). En la seva argumentació, al·ludeix Coromines (OnCat VII, 454b) a un antropònim Uincilonis/Uincilone testimoniat en uns documents del monestir d’Ovarra del segle XI: 1015-1019 “Signum Toderichus filii Uincilonis” (CDObarra, p. 54); 1019-1020 “Signum Toderichus filii Uincilone” (CDObarra, p. 79). Indica Coromines que es tracta del mateix nom propi aràbic que en el cas de Vencillón/Vensilló, cosa gens estranya per a ell perquè és el territori catalanoparlant on arriba més al nord la penetració sarraïna. Tanmateix, considerem que aquesta identificació és completament errònia, si tenim present que l’antropònim suposadament aràbic va directament relacionat amb un altre, Toderichus, d’origen germànic. En aquest sentit, Piel/Kremer (HGN, p. 288) ens confirmen que, en efecte, existí el nom germànic Uincila, del qual derivaria sense cap dificultat aquell que apareix en els documents d’Ovarra.

Per mirar d’esbrinar, doncs, quina és l’etimologia de topònim Vencilló, haurem d’anar per parts. En primer lloc, és evident que la forma originària del nom fou Vinselló/Vincelló, a partir de la qual es va produir posteriorment una metàtesi de vocals, encara que no es pot afirmar amb seguretat la causa; en alguna ocasió s’ha al·ludit a l’analogia amb el substantiu català vencill, tot i que hi juga en contra que la variant ribagorçana del mot és vincell. 

En segon lloc, si anem a la determinació de l’etimologia i considerem la hipòtesi de Coromines sobre la procedència de l’àrab iben Sällûm, no sembla gaire adient per dues raons: d’una banda, perquè Sällûm no és un antropònim enregistrat en la bibliografia consultada i, si realment existí, degué ser un nom molt estrany; i, d’una altra, perquè sembla que la consonant final -m s’hauria conservat en posició final en lloc de desaparèixer (seguint l’evolució fonètica del català), malgrat que en la forma més antiga documentada apareixeria transformada en una -n per llatinització del nom. Veritablement, esdevé una explicació una mica forçada. 

Però, si volem mantenir la hipòtesi que Vinselló/Vincelló és un deantroponímic, segons ens indica Robert Pocklington, podríem partir del nom corrent Sahl ‘fàcil, planer’ amb el freqüent sufix hipocorístic -ūn, d’on provindria el nom Sahlūn, testimoniat en dues referències a dos andalusís que el dugueren:  Ibn ad-Dabbag, llamado Ḫalaf b. al-Qāsim b Sahl (o Sahlūn), cordovès del segle X-XI (BA III, 39-40); Aḥmad b. ʿAlī b. Yaḥyà b. Sahlūn, literat de Dalías (Almería) (IAMalikDayl Ib 342, núm. 430). Per tant, com a base del topònim tindríem finalment el sintagma ibn Sahlūn (Terés_1991, p. 18; Pocklington_nombres, p. 143). Amb aquesta explicació, a més, també es resoldria fàcilment la pèrdua de la nasal final.

Enfront de la teoria arabista, cabria l’opció de partir del nom antic Uincilonis/Uincilone, que, com hem assenyalat, prové de l’antropònim gòtic Uincila, escassament documentat, al qual, per poder explicar la forma més antiga testimoniada, caldria suposar l’afegitó d’una a- protètica per analogia amb els noms d’origen àrab que comencen per Abin-. 

Si bé qualsevol de les dues hipòtesis podrien serien vàlides, cal tenir en compte tota la documentació que existeix sobre el topònim lleidatà Vensilló, el qual es presenta fins a les darreries del segle XIII amb les formes Avinseló, Avinsellon, Avinaçelon o Avinsello, les quals ens permeten de considerar com a més versemblant la proposta de la procedència àrab del topònim a partir de l’antropònim ibn [a’bin] Sahlūn. 

Per concloure, hem de dir que no es pot acceptar l’explicació de Miguel (2020: 390), ja que el suposat antropònim llatí *VENTILIONUS (derivat de VENTILIUS), des d’un punt de vista diacrònic, difícilment duria al nostre topònim.