El vocable tamarit procedeix del ll. tamarīce 'tamariu' (DicTopEsp; Vázquez, 2002: 43); afegeix Coromines (ETC II, p. 128) que aquest apel·latiu s'ha d'explicar com un singular analògico extret de la forma mossàrab tamaridz, tot i que és posible que no calgui recórrer al mossarabisme per explicar la creació d'aquest singular a partir de la ranàlisi d'un singular medieval, la consonante final del qual s'articulava com a [ts]; d'aquesta manera, d'un [tama'rits], que explica la solució catalana tamariu, es crearia fàcilment el singular tamarit. 

No obstant això, el mateix Coromines modifica la seva explicació etimològica, per proposar uns anys després que l'origen de Tamarit es troba en el ll. vulgar *tamarictum, que significa ‘bosc petit de tamarius’, un antic col·lectiu en -tum aplicat a l'arrel directament (tamaric-). Aquest substantiu col·lectiu adoptà posteriorment el sentit de tamariu perquè sovint aquests arbustos creixen apinyats i donen la sensació de ser una sola planta. Amb aquest significat, diu Coromines que s'usa des d'antic des de la conca de l'Ebre i el Matarranya fins a l'extrem sud del domini catalanoparlant, encara que havia estat estès per terres situades més al nord, tal i com demostra la toponímia catalana (OnCat VII, 223). A pesar d'aquest nova hipòtesi, considerem que és més versemblant la primera que hem exposat.

Pel que fa a Llitera, vegeu l'entrada dedicada a aquest topònim.