Ja Coromines (OnCat, s.v. Segarra, esp. VII 76b42-51) va estudiar aquest nom atribuint-li el mateix origen que a la comarca lleidatana de La Segarra: del basc sagar 'poma, pomera' (amb article: sagarra), del que diu que ja era ibèric. En efecte, a l'onomàstica ibèrica tenim l'element sakar amb valor antroponímic (com a cognom); cf. el banc de dades Hesperia (Hesperia, secció Onomàstica, s.v. sakar), on trobem una desena de mostres de cognoms que contenen aquest formant inicial, en un cas amb la -a (sakaradinde/sakaratinte, a Caudete de las Fuentes [València]; LexInsIb1976-89, pp. 109-110, on J. Velaza assenyala que atin és un altre formant antroponímic i explica el final -te/-de com a marca de datiu). Coromines parla d'una "triple variant" Sigarra/Sagarra/Segarra perquè aporta la Sigarra (ciutat dels ilercaons) de la Geografia de Ptolomeu (Ptolomeo_Geogr, II, 64, p. 95) i el testimoni epigràfic ibero-romà "quatorvir municipii Sigarrensis" (CIL II, 4479; del segle I), al que podem afegir un altre de temps de Maximià (286-305) on diu "ordo Segarrensis" (TopComPonent, fitxa "Segarra").

Pel que fa al segon element, Altas, de caràcter adjectival, és d'època moderna, ja que durant l'edat mitjana el que trobem és el complement adverbial d'Amunt, al 1385 i al 1495), que té el mateix sentit, al temps que la funció distintiva respecte de la localitat de Sagarra Baixa.